De ortografías

Recuerdo que, cuando redactaba el libro ’El aragonés a principios del siglo XX: la Oficina Romànica’ (2018), me aparecía constantemente citada la polémica sobre la ortografía del catalán, justo hace ahora un siglo. 

En 1925 publicaba el director de la Oficina Romànica, Superior Jesuita Josep Calveras, que venía de ser profesor de Humanidades en Veruela, su obra ’La reconstrucció del llenguatge literari català’ (Calveras, 1925: 85) en la que afirmaba:

’Jo no sé què té la qüestió ortogràfica, extrínseca com és al mateix llenguatge, que en tocar-la, de seguit s’acaloren els esperits defensant punts particulars de pensar, i tota avinença resulta gaire bé impossible’.

Por ello decidió que ’quan l’Oficina tingi el crèdit guanyat’ se trabajará en ello, dedicándose primero a ’les qüestions prèvies de morfologia i fonètica’. Y añadía que ’mentrestant deixarem lliure als colaboradors seguir el sistema ortogràfic que vulguin’ (Narcís Iglésias, 2008,p. 59).

Aragón, un siglo después...